La Flama va ser acompanyada, en els seus metres finals, pels Geganters de Manlleu i el grup de grallers, l’Agrupació Sardanista Manlleuenca, la colla castellera Nyerros de la Plana i el Grup Excursionista Manlleu. Aquesta darrera entitat era la homenatjada, en aquesta ocasió, per celebrar els seus 50 anys de vida.
Els parlaments de rebuda van anar a càrrec del president de Tradifoc Manlleu, Lluís Soler, el representant del Grup Excursionista, Miquel Casas, la representant de l’Associació Flama dels Països Catalans, Daniela Grau, i l’alcalde de Manlleu, Pere Prat.
Cal destacar el parlament de Daniela Grau, molt emotiu, que podeu llegir tot seguit:
FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2011
per Daniela Grau
MISSATGE DE SANT JOAN 2011
per Daniela Grau
Estimats compatriotes,
Fa quaranta-cinc anys avui que us arriba fidelment, des de la Catalunya del Nord, una flama. Què significa rebre-la i transmetre-la?
És la flama de les tradicions antigues i cristianes de purificació per l’aigua i el foc, de compromís de vida nova amb la figura de sant Joan Baptista. La compartim amb molts europeus. És la flama que crema trastos vells, la que encén els Focs de Sant Joan.
Tanmateix per a nosaltres catalans il·lumina, a més a més, la nostra història mil·lenària.
Arrela al Canigó, bressol de la dinastia catalana i de la nació, de l’art romànic, i en clau política, gràcies a l’abat Oliba, d’un ideal de pau, base de l’assemblearisme. Catalunya s’hi configurà al segle X quan els comtes catalans descendents de Guifre el Pelós van esdevenir independents. Fa cent vint-i-cinc anys Jacint Verdaguer hi va escriure el famós poema Canigó dedicat a nosaltres del Nord, que incentivà arreu als nostres territoris l’amor a la pàtria.
Al segle XX la flama vinculada al passat esdevé aposta pel futur. Dos nord-catalans precursors, en Josep Deloncle i en Gilbert Grau en fan una eina de conscienciació nacional. Amb ella afirmem que no som ni francesos ni espanyols, som catalans.
Encesa per en Deloncle el 1964 al Castellet de Perpinyà, presó on van ser torturats els Angelets de la Terra, els patriotes que lluitaven contra l’annexió francesa, ha esdevingut la flama de la resistència catalana.
Portada a Coll d’Ares el 1966 per esborrar la frontera imposada pels Borbo Lluís XIV i el seu nét Felip V és des de llavors el símbol d’unió dels Països Catalans.
Gilbert Grau plasmà els reptes en el «Missatge» del 1985, escrigué : «Enguany cridem ben fort i ben alt que volem preservar les tradicions per a obtenir amb elles les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en l’esdevenidor de la nostra nació, segura de la seva voluntat d’independència».
La Flama del Canigó té un significat irrenunciable: amb ella cremem la covardia, la passivitat, la resignació. Ens empeny a reivindicar l’estat català independent que ens pertoca: confederal, ric, acollidor i doncs integrador. És la flama d’una nació que ha decidit sortir de les tenebres i posar-se dempeus.
Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca Catalunya!
Finalment, Lluís Vila, president del Grup Excursionista Manlleu, va encendre la foguera que estava preparada enmig de les aigües del riu Ter. Va ser una gran novetat que va agradar a tothom.
Finalment, es va poder celebrar la revetlla amb un ball.
Podeu veure imatges de la vetllada:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada